De Tàrraco i l’ager tarraconensis occidental a Tarragona i el camp entre els segles V i XII. Cap a un nou relat històric

Tarraco va patir una gran transformació a partir del segle V i, malgrat perdre la seva importància com a capital política, va mantenir el seu paper com a seu metropolitana. Això no obstant, no va sobreviure més enllà del segle IX després de la invasió islàmica de 713‑717.

Ciutat i territori van mantenir una clara inèrcia al segle VIII, però després de l’establiment de la frontera carolíngia al Llobregat (principis del segle IX) l’antiga ager tarraconensis va quedar fora dels límits de la Catalunya Vella i es va contemplar com un gran territori buit fins als límits de la frontera islàmica, amb les referències de Tortosa i Lleida.

La revisió historiogràfica i arqueològica apunta a unes terres encara poblades, oscil·lants entre els comtats cristians i el califat, un territori en funcionament, encreuament de velles tradicions i formes d’explotació, com s’aprecia en l’ocupació continuada d’antigues vil·les romanes (però no del sistema), juntament amb nous models propis de l’antiguitat tardana i del món andalusí. A partir del canvi de  mil·lenni, com a fita de conveniència, i de la cristal·lització del feudalisme, es produeix una ruptura definitiva amb el món antic.